L’exposició "L’Ebre. Darrer escenari de les Brigades Internacionals" continua la seva itinerància per diferents espais de les Terres de l’Ebre. La mostra ha estat produïda pel Museu de les Terres de l’Ebre i el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, i tracta el paper de les Brigades Internacionals a la Batalla de l’Ebre i compta amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Amposta. Es podrà visitar els dies 9, 10 i 11 de setembre, 12, 13 i 14 d’octubre, 4 de novembre i 9 de desembre a la torre de la Carrova a Amposta..

La Torre de la Carrova va ser declarada Monument Historicoartístic d’Interès local l’any 1977 i és propietat de l’Ajuntament d’Amposta. Als anys 90 va ser restaurada. De planta rectangular (11,8 x 15 cm) i una alçada de 19 metres, la torre presenta planta baixa, dos pisos i terrassa i està construïda directament damunt la roca.

Les Brigades Internacionals

Entre 1936 i 1939, i també durant els anys posteriors, la guerra espanyola es convertí en el símbol de la lluita contra el feixisme i l’única esperança  de poder dur a terme una veritable revolució social. Fou considerada per molts com l’última  gran causa, el darrer conflicte en el qual es va lluitar per uns ideals, fet perfectament escenificat per la presència a Espanya de milers de brigadistes arribats voluntàriament d’arreu del món.

El cop d’estat del 18 de juliol a Espanya va suposar per a la resta de països europeus la cristal·lització d’esperances i de temors i les esquerres van veure confirmat el perill feixista anunciat des de 1934. En aquest context, es van començar a organitzar grups de voluntaris d’arreu del món que, seguint el propi impuls, lluny de la propaganda organitzada, volien venir a Espanya  a lluitar al costat del govern legítim de la República.

Això suposà la creació d’un exèrcit internacional, integrat per més de 35.000 homes i dones de més de 53 nacionalitats (els més nombrosos foren els francesos i després d’aquest, els polonesos i els italians). És un exemple únic en la història, tant pel que fa als seus efectius com pel fet de venir,  majoritàriament, a lluitar de manera voluntària.

L’escenari de la Batalla de l’Ebre.

La batalla de l’Ebre fou un intens combat de desgast entre les tropes republicanes i els exèrcits franquistes iniciat el 25 de juliol de l’any 1938, a les acaballes de la Guerra Civil espanyola i que esdevingué decisiu de cara a la pèrdua de Catalunya per al govern republicà.

Amb 115 dies de combats fou la batalla més llarga de la Guerra Civil espanyola, i per al govern de la República va significar la pèrdua de bona part del seu millor exèrcit i la majoria de l’armament més modern

Al nord i al sud del dispositiu de l’ofensiva es van planificar dues operacions de distracció, destinades a fixar sobre el terreny les divisions franquistes que defensaven aquelles zones, mentre que el gruix de l’ofensiva es concentrava al centre. L’atac principal es va dur a terme entre Faió i Benifallet, amb  tres eixos de penetració entre Riba-roja d’Ebre i Flix, entre Flix i Móra d’Ebre, i entre Móra d’Ebre i Miravet. L’operació va ser un èxit i les tropes republicanes van avançar ràpidament.

Pel que fa a les Brigades Internacionals, les grans protagonistes foren la XIII, la XIV i la XV, tot i que també hi participaren la XI i la XII, encara que tingueren una incidència menor. La bibliografia xifra entre 3.000 i 3.500 els  voluntaris que van prendre part en la Batalla de l’Ebre, entre els quals n’hi havia molts d’estrangers però també molts de catalans i d’espanyols, enquadrats a les Brigades. Per als brigadistes, amb la retirada dels voluntaris internacionals per part del govern de Negrín, la batalla s’acabarà el dia 23 de setembre.

Retorn al Priorat i el comiat a Barcelona

A partir d’aquesta data, la majoria es van concentrar al Baix Priorat, concretament a les poblacions de Marçà, Falset,  Pradell, Gratallops, Capçanes  o la Torre de Fontaubella. Entre el 16 i el 17 d’octubre, prop de l’estació de tren de Pradell, a la Torre de Fontaubella, va tenir lloc una desfilada dels brigadistes. Fou en aquest acte  que el president del Govern de la República va prometre la nacionalitat espanyola a tots els brigadistes que havien participat a la guerra, promesa que no es va complir fins més de 50 anys més tard.

Pocs deis després, el 28 d’octubre de 1938 a les 17.00 h, va tenir lloc una emotiva desfilada militar a Barcelona com a acte final de comiat dels voluntaris que havien vingut a lluitar contra el feixisme. L’agraïment popular es fa fer palès quan més de 300.000 persones es va llençar al carrer per a acomiadar a tots aquests homes i dones el seu compromís amb l’antifeixisme

Tornar a casa o continuar lluitant

El febrer de 1939, derrotats travessaren la frontera per acabar als camps de concentració francesos com la resta de refugiats republicans. La lluita va continuar a casa, als camps de concentració o als fronts de la segona guerra mundial.

Només els brigadistes originaris de països democràtics van poder ser repatriats immediatament. En canvi més de 5.000 alemanys, polonesos i iugoslaus, entre d’altres, van estar retinguts a la frontera. Molts d’ells, van decidir retornar al front i continuar lluitant per la República fins al final de la guerra enquadrats en l’exèrcit regular.

El fons del Museu de les Terres de l’Ebre conserva un seguit d’objectes etnogràfics que il·lustren la vivència de la mort d’un difunt i el dol posterior dels seus familiars i amics més directes, que trenquen, per aquest fet, amb la seva vida quotidiana i inicien una nova etapa. L’exposició té un doble objectiu: per un costat mostrar al públic general del Museu els objectes del Patrimoni etnològic i immaterial que conserva el Museu, relacionats amb els difunts i el dol, i per l’altre difondre el simbolisme, religiós o civil, segons cada cas, que ajuda a comprendre el context que explica algunes de les creences i tradicions que han arribar fins als nostres dies.

Mostra béns culturals, ans de caràcter particular i ara de valor patrimonial col·lectiu, que mostren com, a conseqüència de creences i tradicions en alguns casos antiquíssimes, aquest fet canviava (i encara avui canvia) les formes de vida. D’aquí el títol de l’exposició: la mort canvia la vida. Són objectes que han estat ingressats al Museu en els darrers vint anys, a través de donacions particulars dels seus antics propietaris, en general persones d’avançada edat que, en el seu moment, els van utilitzar en record dels seus difunts, o bé pels seus hereus, persones joves que en molts casos ja desconeixien el seu significat simbòlic.

Tots els objectes van acompanyats de petits textos explicatius, que recullen també el nom de les persones que els han donat, als quals reiterem el nostre agraïment més sincer, i el número d’identificació que tenen al fons del Museu.

L’exposició “Col·leccionar passions. Lluís Garcia, la tradició popular del delta de l’Ebre”, organitzada pel Museu de les Terres de l’Ebre, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Amposta, mostra una part de la col·lecció d’objectes etnogràfics relacionats amb la cuina popular, aplegats pel restaurador gastronòmic Lluís Garcia Muñoz. Es podrà visitar a la Sala d’exposicions del Museu entre des de l’1 de desembre de 2023 fins al 14 de gener de 2024. S’inaugurarà el divendres dia 1 de desembre, a les 19h 30’.

L’exposició es centra en la seva col·lecció de sifons, integrada per més de 700 exemplars, dels quals se n’exposarà un centenar, procedents de les diferents fàbriques de sifons de les Terres de l’Ebre; acompanyats de textos explicatius i de fotografies, que expliquen tant la persona del col·leccionista i el seu important paper en el món gastronòmic i turístic de Catalunya, com la importància dels sifons.

Un sifó és una ampolla a retornar, de vidre gruixut, antigament blanc, blau, rosat o verd (que era el més popular), i un tap fix, abans de plom i actualment de plàstic, que duu una palanqueta que cal pressionar per tal de fer sortir l’aigua carbònica artificial que conté. Avui en dia també hi ha sifons, totalment fets amb plàstic, que són d’un sol ús.

Antigament, nombroses poblacions i nuclis urbans de les Terres de l’Ebre disposaven d’una o més fàbriques de sifons. Les ciutats més importants tenien més d’una fàbrica, simultàniament, i alguns nuclis de població, com les antigues pedanies del Delta de l’Ebre, compartien una mateixa fàbrica de sifons. En aquestes fàbriques les ampolles de sifó es netejaven i s’omplien industrialment.

Els sifons ebrencs de l’exposició ens permeten copsar la transformació de la societat, entre finals del segle XIX i les darreres dècades del segle XX, perquè les formes, els colors del vidre de les ampolles i les serigrafies a la panxa de les ampolles de sifó, van anar evolucionant al llarg del temps, adequant-se als gustos estètics i la tipografia de cada època. La col·lecció de Lluís Garcia en conserva més d’un exemplar, mostrant aquesta evolució.