L’exposició “Col·leccionar passions. Lluís Garcia, la tradició popular del delta de l’Ebre”, organitzada pel Museu de les Terres de l’Ebre, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Amposta, mostra una part de la col·lecció d’objectes etnogràfics relacionats amb la cuina popular, aplegats pel restaurador gastronòmic Lluís Garcia Muñoz. Es podrà visitar a la Sala d’exposicions del Museu entre des de l’1 de desembre de 2023 fins al 14 de gener de 2024. S’inaugurarà el divendres dia 1 de desembre, a les 19h 30’.

L’exposició es centra en la seva col·lecció de sifons, integrada per més de 700 exemplars, dels quals se n’exposarà un centenar, procedents de les diferents fàbriques de sifons de les Terres de l’Ebre; acompanyats de textos explicatius i de fotografies, que expliquen tant la persona del col·leccionista i el seu important paper en el món gastronòmic i turístic de Catalunya, com la importància dels sifons.

Un sifó és una ampolla a retornar, de vidre gruixut, antigament blanc, blau, rosat o verd (que era el més popular), i un tap fix, abans de plom i actualment de plàstic, que duu una palanqueta que cal pressionar per tal de fer sortir l’aigua carbònica artificial que conté. Avui en dia també hi ha sifons, totalment fets amb plàstic, que són d’un sol ús.

Antigament, nombroses poblacions i nuclis urbans de les Terres de l’Ebre disposaven d’una o més fàbriques de sifons. Les ciutats més importants tenien més d’una fàbrica, simultàniament, i alguns nuclis de població, com les antigues pedanies del Delta de l’Ebre, compartien una mateixa fàbrica de sifons. En aquestes fàbriques les ampolles de sifó es netejaven i s’omplien industrialment.

Els sifons ebrencs de l’exposició ens permeten copsar la transformació de la societat, entre finals del segle XIX i les darreres dècades del segle XX, perquè les formes, els colors del vidre de les ampolles i les serigrafies a la panxa de les ampolles de sifó, van anar evolucionant al llarg del temps, adequant-se als gustos estètics i la tipografia de cada època. La col·lecció de Lluís Garcia en conserva més d’un exemplar, mostrant aquesta evolució.

Algunes de les fàbriques ebrenques tenen una llarga història i encara avui envasen sifons i els posen al mercat. Antigament, quan tots els taps s’enroscaven, algunes famílies tenien el seu propi tap de sifó a casa. Després en algunes cases es recobria el sifó amb una malla de metall extraïble, que es passava pel cap del sifó, i servia per evitar accidents. Més tard encara aquesta malla va passar a ser fixa i de plàstic, de colors vius: blau, groc, roig o verd, segons cada fàbrica de sifons. Amb aquesta malla és avui fàcilment identificable l’origen del sifó, amb un simple cop d’ull.

L’exposició “Catalunya, terra cooperativa” és un projecte que nasqué de la mà de la Fundació Roca Galès i del Museu d’Història de Catalunya, on s’exposà  per primera vegada al novembre del 2018.

Des de la primavera del 2019, Catalunya, terra cooperativa, s’ha itinerant per diverses localitats del territori català amb la voluntat d’estendre pel territori les sinèrgies que la pròpia exposició, en forma de visites guiades, debats, col·loquis, etc. I dins d’aquesta itinerància l’exposició arriba a Amposta, on s’exposarà al Museu de les Terres de l’Ebre del 2 al 25 defebrer de 2024.

L’exposició té dos grans objectius, donar a conèixer la història del cooperativisme català, i esdevenir una eina per promoure la reflexió i el debat en el món cooperatiu de Catalunya.

A més, la mostra explora els orígens del cooperativisme a Catalunya i parla de la seva vigència avui i del seu potencial per construir la Catalunya del futur. L’exposició està realitzada  de forma coral, gràcies a la col·laboració de diverses cooperatives en la recerca de material, la redacció i la coordinació.

Al llarg de la seva història, Catalunya ha estat un territori fèrtil per a les pràctiques  d’autogestió i de cooperació social. De l’autoorganització popular, la solidaritat i el suport mutu en va resultar una terra de cooperatives, sindicats, mútues, escoles i ateneus, una institucionalitat obrera extraordinàriament rica i plural, que catalitzà la resolució material col·lectiva de necessitats en molts àmbits de la vida.

Aquestes formes d’autoorganització s’actualitzen ara sota el paraigües de l’economia social i solidària, que beu directament d’aquella tradició per tal de construir nous horitzons comunitaris i populars. Unes pràctiques socials centenàries que, lluny d’esgotar-se, encaren el demà indagant fórmules organitzatives per transformar i transitar cap a una societat més equitativa i amb més justícia social i ecològica.