Cassola i lletera d’alumini

INFORMACIÓ DE L’OBJECTE

Una cuina és un aparell domèstic per a escalfar aliments que pot funcionar amb diversos combustibles o, actualment, també per electricitat. Segons la manera de cuinar els aliments, una cuina és capaç de bullir, coure, fregir, rostir o fondre. Els aliments es cuinen en general mitjançant estris de cuina, de diferents formes i funcions. Les cassoles i les lleteres són estris de cuina, la primera per a cuinar aliments, i la segona per a la compra i el transport de la llet.

Antigament, a les cuines hi havia una gran quantitat d’objectes de fusta, de terrissa i de metall. Fins i tot les pròpies cuines eren de ferro colat i s’alimentaven amb carbó: les conegudes popularment com “cuines econòmiques”. Van tenir un gran èxit a partir del XIX (a partir de cap al 1850), primer revolucionant la cuina per a grans col·lectius (als hospitals, convents, casernes militars, hotels i grans vaixells), i després introduint-se a les cuines domèstiques i de la restauració, és a dir, a les cuines de les fondes i, més tard, dels hotels.

La bateria d’alumini es va imposar durant un temps a la cuina, perquè a diferencia del fang cuit i envernissat i dels objectes de metall (ferro colat, bronze i coure) l’alumini era un material lleuger, resistent i relativament fàcil de netejar. Antigament l’alumini no es polia ni es tractava, però avui en dia es tracta industrialment, per tal d’evitar accidents i intoxicacions.

La bateria de cuina d’alumini estava composada per moltes eines i estris, abans de metall o de terrissa: olles i cassoles amb tapadora, paelles, casos, lleteres, plats, escorredores, ribelles, motlles per a flam, carmanyoles... fabricats en diferents mides; i també motlles per a fer coquetes, cullerots, culleres grosses, etc.

El processat industrial de l’alumini és molt modern, i també els objectes que es van fabricar amb ell, perquè abans del segle XX (1900-2000) era pràcticament desconegut per a la majoria de la població.

Es tracta d’un element metàl·lic, mal·leable i dúctil, molt abundant en la naturalesa, tot i que no es troba en estat pur. Per a aconseguir-lo calen dos procediments: primer, l’obtenció d’òxid d’alumini a partir de la bauxita i, segon, l’electròlisi de l’òxid per a obtenir l’alumini pur.

Històricament el problema de disposar d’alumini barat i en quantitat no va ser l’extracció del metall, sinó el poder produir prou electricitat, de forma barata i contínua, per destinar-la a la producció industrial d’objectes d’alumini.

L’alumini va ser aïllat el 1.827 per un químic alemany, com un metall rar i valuós, igual que altres metalls que va descobrir: el titani i el mètode de purificar el níquel, per exemple. Va resultar un metall que, com l’or, no es rovella, per això al principi va ser utilitzat per a fer objectes valuosos, com ara joies i objectes de decoració, que pocs podien pagar. Va acabar sent molt popular, precisament com a objecte de cuina, perquè l’alumini, a més a més molt de ser molt lleuger, és un bon  conductor de l’escalfor, molt apropiat per a fer bateries de cuina i carmanyoles.

Al catàleg “La Industria Metalúrgica Nacional” de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, apareixen, a més a més de diverses fabriques europees, dos empreses de bateries de cuina d’alumini properes: Manufacturas del aluminio, amb seu a Madrid i representació a Catalunya, i Cinto Guallant (José), una fàbrica ubicada al carrer Urgell de Barcelona.

Als anys 1930 aquest tipus de parament es va començar a difondre a Catalunya i això es pot comprovar fàcilment mirant revistes femenines de la segona meitat dels anys trenta com “El hogar y la moda”, on els anuncis de bateries de cuina presentaven l’alumini com un metall “higiénico, económico, duradero”, que si es cuidava i netejava presentava sempre un bon aspecte.

Avui en dia, la fireta d’alumini és una joguina tradicional encara molt popular. Un  tret molt característic de cada peça són les nanses, sempre de color blau o verdes, depenent del fabricant. És tracta d’un joguet molt antic, que passava tradicionalment de mares a filles, perquè no es trencava com la fireta feta de terrissa, o de ceràmica, que eren les més comunes. També en feien de llauna els artesans d’aquest material, és a dir, els llauners.

Gràcies a la fireta d’alumini molts infants coneixen i han manipulat gairebé tota la bateria de cuina d’alumini tradicional. Amb ella han jugat a imitar la vida quotidiana dels adults, encara que, de fet, els infants d’avui en dia ja no veuen utilitzar aquest metall a la cuina dels seus pares, perquè ha estat substituït per altres materials. Alguns, però, encara tenen ocasió de veure olles i cassoles d’alumini tractat a la cuina de la seva escola.

• A Comer! Alimentacion y Cultura, cátalogo de la exposición . Museo Nacional de Antropología. Madrid, 1998. (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
• “Fireta d’alumini, un clàssic ben viu” entrevista amb Elisenda Dòria a Revista Cuina, 2011, p. 29 http://firetacuinart.blogspot.com.es/2012/12/apareixem-revista-cuines.html
• http://www.museudecervera.cat/pdf/cat_virtual_casa_museu/Cap%C3%ADtol%2012.ELS%20OBJECTES%20T%C3%88CNICS%20I%20LA%20VIDA%20QUOTIDIANA.pdf
• vídeo “Els aliments de l’aigua: la nostra cuina a través del paisatge”. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1991. Durada: 23 minuts (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
  
  

ACTIVITATS PROPOSADES

• Descriure i copsar l’objecte amb els sentits de la vista, el tacte i l’oïda
• Preparar un taller on es puguin visualitzar i comentar fotografies de diferents plats cuinats directament; i treballar el tema, tot fullejant llibres de cuina.
• Assistència a algun taller de cuina tradicional dels que s’organitzen a diferents poblacions de les Terres de l’Ebre.