reduir font ampliar font

CAT / ES / EN / FR

Museu de les Terres de l´EbreSala d´exposicions: Les Terres de l’Ebre (prehistòria - edat mitjana)Museu de les Terres de l´EbreMuseu de les Terres de l´EbreMuseu de les Terres de l´EbreSala d´exposicions: Les Terres de l’Ebre (prehistòria - edat mitjana)Museu de les Terres de l´EbreMuseu de les Terres de l´Ebre

Agenda

tipus:
anterior novembre 2018 següent
dl dm dc dj dv ds dg
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  

El cernedor de la pastera

Com es feia el pa antigament

Museu de les Terres de l´Ebre :  : El cernedor de la pastera

FITXA TÈCNICA DE L’OBJECTE

Nom de l’objecte: Cernedor de la pastera
Número de l’objecte: 4.296
Dimensions: 9 cm altura x 48 cm amplada x 40 cm profunditat
Materials: fusta
Tècniques: serrar i engalzar (fuster)
Datació: desconeguda (dècada dels anys 1950)
Lloc de procedència: Masdenverge (el Montsià)

 

Museu de les Terres de l´Ebre :  : El cernedor de la pastera

INFORMACIÓ DE L’OBJECTE

El cernedor és un estri casolà de fusta, generalment de carrasca o de pi, vinculat a l’elaboració del pa. És el bastiment de fusta damunt el qual es feia anar i venir, a la pastera, el sedàs per cerner (porgar) la farina (d’aquí el seu nom), que calia utilitzar cada vegada que es preparava el pa per a casa.

La pastera era el recipient de fusta, de fons pla i parets interiors inclinades, dins el qual es pastava la farina amb sal, aigua i llevat, per tal fer la massa, a la qual, més tard, es donava forma de pa. N’hi havia de molt simples, amb forma de caixa rectangular, de parets més o menys inclinades, muntades damunt quatre potes, i també amb portes per davant, semblant a una calaixera per guardar coses. Eren més o menys voluminoses, segons la quantitat de pa que calia preparar en cada ocasió.

A més del cernedor i la pastera, per fer pa calien altres estris: la rasqueta o el tall, que servien per netejar les restes de pasta que quedaven apegades a les parets de la pastera, després de pastar, i per tallar la massa en porcions; la post de pastar on posar els pans, el sedàs per a la farina i el marcador del pa, que identificava la propietària de cada pa cuit al forn comunal.

El cernedor forma part de la pastera que tenien totes les famílies, perquè fer pa era una activitat quotidiana, corrent a quasi totes les cases, masos, barraques, casetes... Un treball moltes vegades femení en exclusiva, fonamental per tal de proporcionar a la família l’element imprescindible que, durant segles, va ser l’aliment bàsic, quan no l’únic, per a la subsistència: el pa. Per això, al món antic, el pa tenia un sentit diví.

Amb el cristianisme d’aquesta tradició fa que el pa i, conseqüentment el procés d’elaboració, estigui envoltat de manifestacions culturals, creences i costums, molts encara presents avui. Fer el senyal de la creu al pa abans de llescar-lo o bé si havia caigut al terra, posar el pa damunt la taula sempre sobre la base, per no fer patir les ànimes del purgatori, etc.

Per això es deia que si tenies pa ho tenies tot. Un gran nombre de plats tradicionals tenien el pa com al component més important de la recepta: les sopes de frígola i els sopics, el pa amb oli d’oliva i sal o sucre, el pa amb tomata, amb vi... són encara receptes populars molt conegudes. El pa eixut o bé el pa sucat amb oli d’oliva o amb tomata i oli d’oliva encara avui forma part dels nostres entrepans més quotidians.

Antigament, la majoria de cases, especialment les cases grans i les de fora vila, tenien forn propi per coure el pa, però, en el cas de no tenir-ne, les mestresses de casa acudien al forn públic de la seva població, per tal de coure el pa i les pastes que havien pastat i preparat a casa seva. El forner se’n encarregava de coure’l a canvi d’una part del pa que cada dona li portava.

El procés d’elaboració del pa és simple, però delicat, i sobretot prou llarg. La farina es cernia i s’hi afegia el llevat, una mica de sal i aigua tèbia. Un cop feta la massa de pa, aquesta es tapava dins la pastera (o el ribell de pastar, si se’n feia poca quantitat) amb unes tovalles, i es deixava a estovar fins adquirir el volum i consistència adequats.

El temps que necessitava la massa per estovar depenia (com encara passa avui als forns de pa) sobretot de la temperatura ambiental i de l’època de l’any, però solia oscil·lar entre les quatre i les dotze hores. Quan clivellava, el llevat ja era tou i ja es podia pastar. Per pastar es posava aigua dins la pastera i es mesclava, només amb l’ajut de les mans. Com més es pastava millor; quan les mans quedaven netes, és a dir, quan la pasta no s’empegava per les mans, ja estava ben pastada.

Després, amb l’ajut del tall o la rasqueta, es tallava la pasta fent trossos més o menys iguals, generalment donant-los forma rodona i panxuda, perquè el normal era fer el que avui coneixem com “pa de pagès”, antigament conegut només pel seu pes: pa de quilo o de mig quilo o de quilo i mig. Les barres i els pans allargassats es van introduir més tard, sobretot en pastar els forners.

Els pans s’anaven col·locant damunt la post de pastar, i s’anaven separant amb una peça de tela, que es posava entre pa i pa, per tal que els pans no s’apeguessin entre ells. Una vegada la seva massa començava a clivellar, encenien el foc del forn, i amb una forca anaven empenyent llenya al seu interior, perquè el terra i les parets agafessin la temperatura desitjada.

Passat un temps, es retirava el caliu i la cendra acumulats a l’interior del forn, i amb una granera es netejava bé perquè no quedessin restes de cendra, que enfosquirien el pa cuit. Quan la temperatura del forn era l’adequada s’introduïen els pans tous amb les pales d’enfornar. Perquè el pa sortís encertat hi calia controlar sovint la temperatura. Quan els pans eren cuits es treien amb les pales, i es col·locaven damunt la post i es tornaven tapar amb una peça de tela.

Quan es pastava a casa el primer que se solia coure era el pa més prim o alguna coca, per aprofitar el forn mentre agafava temperatura; i una vegada desenfornat el pa, la calentor del forn es podia aprofitar, per exemple, per torrar ametlles.


PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ

  • ‎VIOLANT, Ramon. “La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà. El gra. Els molins. Els forns. Pastar. Costums i creences” a Obra Oberta, vol. 2. Alta Fulla. Barcelona, 1979, p. 69-161. (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
  • Vídeo “Temps de sega” (sèrie “Mediterrània”), realitzat per TV3 i Caixa de Barcelona, el 1991. Durada: 29 minuts (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
  • Vídeo “Segar i batre a la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre)”. Associació Cultural l’Espona de la Palma d’Ebre, 2003. Durada: 21 minuts (Disponible al Museu de les Terres de l’Ebre)
  • Audiovisuals “El pa”, “El pa que s’hi dona”, “Joan Rabassa. Forner” i “El pa de la calma”, el 2008. Departament d’Ensenyament, Generalitat de Catalunya i Televisió de Catalunya. Diferent durada.
    http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=27424&p_ex=pa


ACTIVITATS PROPOSADES

  • Descriure i copsar l’objecte amb els sentits de la vista, el tacte i l’oïda
  • Preparar un taller d’elaboració de pa casolà o de massa, que després es pugui portar a coure, o de fer panoli, mones, etc.
  • Preparar un taller d’elaboració de panoli, mones, etc. segons l’època de l’any, que després es pugui portar a coure
  • Visita a un forn de pa, una fleca o el mercat, on us puguin acollir, per escoltar les explicacions dels que hi treballen, sobre la seva feina i la venda de pa d’avui i d’abans

Museu de les Terres de l´Ebre | C/ Gran Capità, 34 | Amposta | Tel. 977 702 954 | correu electrònic | crèdits | avís legal



##233